Mis poetuits fueron prosa. Mis poetuits en otra vida fueron prosa. La literatura se repite o se reescribe. En mi, la literatura se reencarna, nace y muere.
Mis poetuits
fueron prosa.
Mis poetuits
en otra vida
fueron prosa.
La literatura se repite
o se reescribe.
En mi,
la literatura se reencarna,
nace y muere.
Filed under Castellano
que pasean la mierda
que se metió sin avisar
debajo de tu pie.
Filed under Uncategorized
Por si tenía frío.
Para estar a oscuras.
Y prendió.
Filed under Castellano
La monarca estaba amenazada por la postmasa. Su Majestad la Objetividad se veía forzada a abdicar en favor del abismo de su hija Subjetividad, que había prometido, a su vez, abdicar al segundo día de su reinado, declarando la Real Anarkía. Real en ambos sentidos.
Nadie se acercaba ya a la anciana reina, que ordenaba con sus normas absolutas y universales el devenir del mundo, que respondía a la razón, o en su defecto, al imperativo de la realidad. En lugar de todo eso, el pueblo prefería soñar con el reinado de la entonces princesa. Sus cerebros salivaban imaginando imponer sus percepciones individuales, abriendo puertas a la Libertad y desatando los lazos que les unían en forma de comunidad bajo el paraguas de la cordura.
He aquí como llegaron al día de hoy, único día de reinado de la Subjetividad, horas antes de su caída.
Filed under Castellano
Dir t’estimo és un plaer reservat als valents. L’amor incondicional és un orgasme mental que només experimenten els més tenaços. Elogiar algú és propi dels que no tenen complexos i dir coses boniques dels que no necessiten ser complexos.
Des d’aquesta posició de força us estimo sense reserves i us desitjo el millor. Sense por de beneficiar a tothom. Amb la seguretat de sentir la satisfacció més plena que la vida pot donar.
Filed under Català
Hacer frases de ocho palabras es muy fácil. Hacerlas de siete tampoco tiene ningún secreto. Pero divierte controlar siempre la cantidad. Corto no significa nunca vacío. Ni rápido significa simple. Y sigo acortando. Otro blog. numeroracional.
Filed under Castellano
La senyora Antònia té mala llet, molt mala llet. L’Eugènia, en canvi, era més dolça: sempre donava el bon dia, tot i que mai l’amania amb un somriure. Durant anys, s’han deixat veure cada matí juntes anant comprar al supermercat d’aquesta mateixa cantonada una barra de pa, tomàquets, i alguna cosa més. Durant dècades, cadascuna ha portat una bossa en un braç i amb l’altre s’han agafat de bracet tornant a casa.
Sempre es comenta pel veïnat quin vincle ha unit les dues dones. La relació de parella és el rumor amb més força, però no l’únic. També es diu que són amigues d’infància i que es van casar amb una parella de germans que, una tràgica nit d’estiu, van desaparèixer en una platja. Segons diuen, un cop vídues, mai més es van relacionar amb cap home i van decidir continuar amb les seves vides paral·leles plegades. Una altra opció que es va creure fins fa uns anys és que eren germanes. Però l’any 92, quan amb l’emoció de les olimpiades la comunitat de veïns va fer més pinya, l’Antònia va desmentir aquesta última opció a la Tere del 4t 2a: “però tu has vist la nàpia que calça l’Eugènia? Jo en canvi el tinc més bufó”. La frase és un dels hits històrics de l’escala.
L’Eugènia, pobreta, mai es defensava perquè no hi sentia massa, i l’Antònia tenia gairebé plena llibertat per deixar anar els seus comentaris àcids i brutals. Ara, malhauradament, l’Antònia té absoluta llibertat per dir el que vulgui. L’Eugènia va abandonar l’edifici, la vida i l’Antònia el passat cap de setmana. Des d’aleshores no l’hem vist sortir, i només se sap d’ella a partir dels butlletins informatius que passa la de l’àtic, que amablement li puja la barra de pa diària al pis.
No sé ben bé perquè però m’he trobat picant a la seva porta, que ja estava mig oberta. He cridat un “Senyora Antònia!” el més simpàtic alhora que poc festiu possible, i m’ha contestat que què collons volia, perquè clar, jo hauria d’estar treballant, no? Almenys seria el més normal tenint en compte l’edat que tinc. Li he contestat que venia a veure si podia ajudar-la en alguna cosa, i que potser li convindria una mica de companyia. La boca se li ha arrugat deixant-me intuir un somriure dolorós.
Filed under Català
Trossos de bandera del Canadà cauen i ocupen la vorera intentant no molestar. Per no fer soroll aterren fent zig-zag evitant un impacte directe i estrepitós. Intentant integrar-me en la pluja d’estels m’ajupo flexionant els genolls mentre amb el cos intento imitar el zig-zag de les fulles. En recullo una de groguenca, més daurada que marró.
Recordo el plaer de tenir una motxilla a l’esquena i escampar la boira i l’estora de fulles seques alhora. Decideixo que de fet demà, a més d’enyorar-me, ho faré. I dubto sobre el color de les fulles. I sobre el què s’inclou dins del daurat. I aleshores penso en l’Elle Cuisine i em dic que perquè no. Quan demà les estrelles seques m’envoltin i s’esmicolin sota les meves sabates, en decidiré el color.
Filed under Català
Derechos autoconcedidos. Indignación banal. Justicieros de lo gratis.
Algunos hologramas me atacan con absurdos insultos reclamando chorradas. Algunas cabezas me sonríen comprensivas. Algunas manos me tocan el brazo de forma insistente. Es irritante.
A quien me pide lo que no puedo dar, a la masa que me grita cada mañana, gracias por el show.
Filed under Castellano
L’únic que envejo dels ordinadors és que des del dia 1 de la seva vida poden arribar al seu màxim potencial. Neixen amb màximes capacitats: en les seves primeres hores de vida poden aprendre desenes de llenguatges, assumir tots els softwares que hauran d’utilitzar. Nosaltres, en canvi, aprenem progressivament, i les nostres capacitats varien al llarg del temps, augmentant fins a cert punt, i decreixent a partir d’aleshores. Efectivament molt més humà, però qui ha dit que la humanitat fos millor que la constància?
Vaig néixer un 17 de març de 1986, 28 dies abans de la mort de Simone de Beauvoir, una persona que es va fer dona. Una dona que Pensava i Escrivia amb majúscules, que assumia la responsabilitat de la seva existència. 28 dies abans que ella deixés de posar pedres al castell de l’esquerra, del feminisme i del Jo, jo vaig néixer. M’hauria agradat que m’ensenyés tot el que ella sabia del dolor, i que haguéssim pogut discutir sobre l’existencialisme.
Però res d’això va ser possible perquè el 14 d’abril de 1986 jo no sabia parlar, ni sabia que la meva mare era una persona separada de mi. Ni sabia que la seva germana era una filòsofa.
No sé si en els seus últims dies Simone era conscient de qui era. Ens vam perdre l’un a l’altre, malgrat coincidir en l’espai i el temps.
És el preu de ser humans, suposo.
Filed under Català, Uncategorized
númeroirracional 