Prosa reencarnada

Mis poetuits fueron prosa. Mis poetuits en otra vida fueron prosa. La literatura se repite o se reescribe. En mi, la literatura se reencarna, nace y muere.

 

Mis poetuits

fueron prosa.

Mis poetuits

en otra vida

fueron prosa.

 

La literatura se repite

o se reescribe.

 

En mi,

la literatura se reencarna,

nace y muere.

Anuncis

1 comentari

Filed under Castellano

Suelas de zapato

que pasean la mierda

que se metió sin avisar

debajo de tu pie.

1 comentari

Filed under Uncategorized

Tapé el sol con una manta

Por si tenía frío.

Para estar a oscuras.

Y prendió.

1 comentari

Filed under Castellano

Abdominales

La monarca estaba amenazada por la postmasa. Su Majestad la Objetividad se veía forzada a abdicar en favor del abismo de su hija Subjetividad, que había prometido, a su vez, abdicar al segundo día de su reinado, declarando la Real Anarkía. Real en ambos sentidos.

Nadie se acercaba ya a la anciana reina, que ordenaba con sus normas absolutas y universales el devenir del mundo, que respondía a la razón, o en su defecto, al imperativo de la realidad. En lugar de todo eso, el pueblo prefería soñar con el reinado de la entonces princesa. Sus cerebros salivaban imaginando imponer sus percepciones individuales, abriendo puertas a la Libertad y desatando los lazos que les unían en forma de comunidad bajo el paraguas de la cordura.

He aquí como llegaron al día de hoy, único día de reinado de la Subjetividad, horas antes de su caída.

1 comentari

Filed under Castellano

Miracles

Dir t’estimo és un plaer reservat als valents. L’amor incondicional és un orgasme mental que només experimenten els més tenaços. Elogiar algú és propi dels que no tenen complexos i dir coses boniques dels que no necessiten ser complexos.

Des d’aquesta posició de força us estimo sense reserves i us desitjo el millor. Sense por de beneficiar a tothom. Amb la seguretat de sentir la satisfacció més plena que la vida pot donar.

3 comentaris

Filed under Català

En pocas palabras

Hacer frases de ocho palabras es muy fácil. Hacerlas de siete tampoco tiene ningún secreto. Pero divierte controlar siempre la cantidad. Corto no significa nunca vacío. Ni rápido significa simple. Y sigo acortando. Otro blog. numeroracional.

6 comentaris

Filed under Castellano

La vella i la bèstia

La senyora Antònia té mala llet, molt mala llet. L’Eugènia, en canvi, era més dolça: sempre donava el bon dia, tot i que mai l’amania amb un somriure. Durant anys, s’han deixat veure cada matí juntes anant comprar al supermercat d’aquesta mateixa cantonada una barra de pa, tomàquets, i alguna cosa més. Durant dècades, cadascuna ha portat una bossa en un braç i amb l’altre s’han agafat de bracet tornant a casa.

Sempre es comenta pel veïnat quin vincle ha unit les dues dones. La relació de parella és el rumor amb més força, però no l’únic. També es diu que són amigues d’infància i que es van casar amb una parella de germans que, una tràgica nit d’estiu, van desaparèixer en una platja. Segons diuen, un cop vídues, mai més es van relacionar amb cap home i van decidir continuar amb les seves vides paral·leles plegades. Una altra opció que es va creure fins fa uns anys és que eren germanes. Però l’any 92, quan amb l’emoció de les olimpiades la comunitat de veïns va fer més pinya, l’Antònia va desmentir aquesta última opció a la Tere del 4t 2a: “però tu has vist la nàpia que calça l’Eugènia? Jo en canvi el tinc més bufó”. La frase és un dels hits històrics de l’escala.

L’Eugènia, pobreta, mai es defensava perquè no hi sentia massa, i l’Antònia tenia gairebé plena llibertat per deixar anar els seus comentaris àcids i brutals. Ara, malhauradament, l’Antònia té  absoluta llibertat per dir el que vulgui. L’Eugènia va abandonar l’edifici, la vida i l’Antònia el passat cap de setmana. Des d’aleshores no l’hem vist sortir, i només se sap d’ella a partir dels butlletins informatius que passa la de l’àtic, que amablement li puja la barra de pa diària al pis.

No sé ben bé perquè però m’he trobat picant a la seva porta, que ja estava mig oberta. He cridat un “Senyora Antònia!” el més simpàtic alhora que poc festiu possible, i m’ha contestat que què collons volia, perquè clar, jo hauria d’estar treballant, no? Almenys seria el més normal tenint en compte l’edat que tinc. Li he contestat que venia a veure si podia ajudar-la en alguna cosa, i que potser li convindria una mica de companyia. La boca se li ha arrugat deixant-me intuir un somriure dolorós.

4 comentaris

Filed under Català