La senyora Antònia té mala llet, molt mala llet. L’Eugènia, en canvi, era més dolça: sempre donava el bon dia, tot i que mai l’amania amb un somriure. Durant anys, s’han deixat veure cada matí juntes anant comprar al supermercat d’aquesta mateixa cantonada una barra de pa, tomàquets, i alguna cosa més. Durant dècades, cadascuna ha portat una bossa en un braç i amb l’altre s’han agafat de bracet tornant a casa.
Sempre es comenta pel veïnat quin vincle ha unit les dues dones. La relació de parella és el rumor amb més força, però no l’únic. També es diu que són amigues d’infància i que es van casar amb una parella de germans que, una tràgica nit d’estiu, van desaparèixer en una platja. Segons diuen, un cop vídues, mai més es van relacionar amb cap home i van decidir continuar amb les seves vides paral·leles plegades. Una altra opció que es va creure fins fa uns anys és que eren germanes. Però l’any 92, quan amb l’emoció de les olimpiades la comunitat de veïns va fer més pinya, l’Antònia va desmentir aquesta última opció a la Tere del 4t 2a: “però tu has vist la nàpia que calça l’Eugènia? Jo en canvi el tinc més bufó”. La frase és un dels hits històrics de l’escala.
L’Eugènia, pobreta, mai es defensava perquè no hi sentia massa, i l’Antònia tenia gairebé plena llibertat per deixar anar els seus comentaris àcids i brutals. Ara, malhauradament, l’Antònia té absoluta llibertat per dir el que vulgui. L’Eugènia va abandonar l’edifici, la vida i l’Antònia el passat cap de setmana. Des d’aleshores no l’hem vist sortir, i només se sap d’ella a partir dels butlletins informatius que passa la de l’àtic, que amablement li puja la barra de pa diària al pis.
No sé ben bé perquè però m’he trobat picant a la seva porta, que ja estava mig oberta. He cridat un “Senyora Antònia!” el més simpàtic alhora que poc festiu possible, i m’ha contestat que què collons volia, perquè clar, jo hauria d’estar treballant, no? Almenys seria el més normal tenint en compte l’edat que tinc. Li he contestat que venia a veure si podia ajudar-la en alguna cosa, i que potser li convindria una mica de companyia. La boca se li ha arrugat deixant-me intuir un somriure dolorós.
númeroirracional 
Oh, que bonic, tendre i dolorós!
tu treballes a les portes… diga-li, tant hi fa si hi truques com si t’hi estàs plantat! ànims a l’antònia =)
He somrigut i una mica més i ploro. L’he vist a l’Antònia, amb el seu crepat de peluqueria hortera, els seus jerseis de llana fins els malucs i les mitges gastades. Tinc una Antònia i una Eugènia i gairebé és tot el que queda de la seva generació. Avui tot em toca, ja ho saps. un petó, picapedrer
tinc els ulls com entel·lats. sóc com una mica pàmfila eh? però m’ha agradat