Elle Cuisine

No estan pintats, són així. Tenen la closca blanca i negra, amb franges gruixudes i irregulars com la pell d’una zebra. Estem en una cuina de plàstic desproporcionada. Hem d’enfliar-nos a una banqueta d’un metre d’alçada per arribar als fogons.

Els rovells són daurats i tan espessos q en una fotografia semblarien sòlids. Posem oli a la paella i encenem els fogons. Ens posem nerviosos i ens atabalem. Abans de començar a cuinar hem de buidar la ment i no és fàcil. Claus metàlics, el temps, monedes, ells i una infinitat més d’idees es resisteixen a abandonar els nostres caps. Decideixes passar a l’acció. Els teus minúsculs dits em posen la pell de gallina i la veu d’un gat que salta espantat. Caic de la banqueta i tu, després de comprovar que el cop al cap contra la paret no m’ha deixat inconscient, rius exageradament. Les pessigolles sempre funcionen. Ja estic a punt per cuinar. Malgrat el nyanyo. I puc saber pel teu somriure que tu també estàs a punt.

Les clares són arcs d’iris més o menys circulars. Les franjes de colors són irregulars però no hi ha cap ou que no contingui els set colors. Ens disposem a obrir-ne uns quants cadascú i els batem corrents, perquè l’oli ja fumeja. El daurat és manté intacte però la resta de colors es barregen creant una infinitat de tonalitats. La paella es converteix aviat en un túnel psicodèlic.

Les truites estan fetes en un moment. Menjar-les i notar els efectes dels ous colorits és qüestió de minuts.

Després de menjar sempre s’ha de fer migdiada. I enlloc millor que en un llit amb baranes metàl·liques i llençols blau cel. Hem d’escalar per pujar-hi, però deixar-se caure en un matalàs que té un gruix semblant a la nostra alçada és un plaer reservat a nosaltres dos.

– Jo ja em començo a notar una mica la truita…

– Jo també! No oblidis no baixar del llit mentre somies.

Ens llevem que ja és fosc. Han passat algunes hores. Ens busquem la mirada i ens trobem els ulls encara colorits, amb els iris estriats, deixant veure desenes de colors. Tu vols fer mandres però jo no puc esperar, vull posar en comú immediatament tot el que hem vist. I circs en blanc i negre i amors perfectes, animals mansos i persones decidides; bolets gegants i gestos petits, mirades fulminants i cançons d’intriga. Malsons excitants i absurds reveladors. Confeti líquid i soroll al vapor, maletes lleugeres i records pesats, tot conflueix desordenat en els somnis que compartim.

Deixem la consciència com a observador dels acudits de la nostra irracionalitat i de l’aparent irracionalitat de l’univers. Enlloc de procurar entendre’l per la raó, ho fem per l’experiència. Real i imaginària. Sobretot imaginària, i podem saber com se sentia un cavaller del segle XV o un arbre que veu envellir el pagès que el poda. Ho podem fer tot.

I entrada la matinada i amb llàgrimes als ulls, agafats a les gegants barres de metall anem baixant, com bombers que no tinguessin pressa, i a càmera lenta, però que molt lenta, toquem de peus a terra.

Són plaers reservats als somiatruites.

Tu has escrit aquest text

Cogito ergo sum. No dubtes de la teva pròpia existència, però sí de la de la resta. I estic aquí per dir-te que la teva sospita està justificada. Tot és un somni de la teva ment: aquests pantalons, aquest país, aquest planeta. El teu cervell mana els teus sentits percebre una realitat, i no a l’inrevés.

Has decidit despertar d’aquest somni de la ment. I has decidit fer-ho aquí i ara. Gaudeix.

Amb afecte,

jo.

Estava als emprovadors d’una botiga de roba i no havia vist que el mirall estava guixat. Prou feina tenia a encabir els meus bessons dins d’aquells pantalons amb forma d’embut. No va ser fins que vaig desistir que vaig veure la parrafada escrita amb pintallabis al mirall.

Abans de fer cap consideració epistemològica o merament lògica, vaig adonar-me que el text semblava estar escrit amb la meva lletra. Fins i tot les emes eren línies rectes horitzontals, -és o -enys d’aquesta -anera. És un tic tipogràfic que arrossego des de la universitat, on prenia apunts amb pressa i desgana.

Vaig anar donant voltes a la idea que el món era com un The Truman Show creat pel nostre inconscient. I si realment aquell text era una prova que jo mateix m’havia deixat per demostrar-me que el que anomenem realitat no és més que un somni on res és real?

No hi ha manera de comprovar-ho, perquè la consciència és personal i intransferible, i per tant, no puc estar segur que els meus amics o fins i tot els meus pares en tinguin. Qualsevol prova que em demostri que ells existeixen amb independència de mi, la percebo a través d’aquest jo que té la capacitat de crear falses realitats. Així, com puc assegurar-me que quan et pessigo et fa mal, i que aquest dolor és tan real com el que sento jo?

Potser qualsevol d’aquests dies despertaré i sóc un altre ésser humà amb una vida totalment diferent, o potser simplement sóc una consciència encabida en una forma desconeguda d’existència.

No, no, no pateixis. No et tornaré a fer mal. Ni posaré la meva teoria a la pràctica intentant saltar des d’un gratacels per veure si així desperto en una altra dimensió. Ni la meva falta d’empatia teòrica m’impedirà ser compassiu. Seguiré aquest somni donant amor, és així com he après a ser feliç aquí.

Crec que és per això que cada dia, quan sona el despertador i em poso a dormir somio amb aquesta realitat estable. Així descanso de la veritable realitat, la nocturna, en què res té sentit ni continuitat.

Happinage

Fa poc més d’un segle l’esperança de vida seguia sent de trenta anys: el temps just per aprendre a sobreviure, si es comptava amb la sort, i culminar el propòsit evolutiu de reproduir-se. No hi havia futur ni, per tant, la possibilitat e plantejarse un objectiu tan insospitat com el de ser feliços. Aquesta era una qüestió que s’aparcava per després de la mort i depenia dels déus. La revolución científica ha desfermat el canvi més important de tata la història de l’evolució: la prolongació de l’esperança de vida que ha generat més de quaranta anys redundants- en termes evolutius-. Per primera vegada la humanitat té futur i es planteja, lògicament, com ser feliç aquí i ara.

Eduard Punset

Ets, saps que ets, saps altres coses i fins i tot saps que no saps.

Pots fer i desfer i fins i tot, d’alguna manera, no fer.

Estimes, tries i estimes o fins i tot tries no triar i simplement estimes.

Ara mateix estàs volant a 30 km/h amb una bola gegant sota els teus peus al voltant d’una immensa pilota de foc que alhora es mou al voltant de la Via Làctea a 220 km/segon. Potser si pares el cotxe puguis sentir la velocitat de l’univers a la teva cara i al teu cabell. No serà tan obvi com quan vas a tota llet per l’autopista, la melena se’t revoluciona i es baralla ella mateixa, però serà real.

No n’hi ha prou amb tot això per adonar-te que vius a l’era de la felicitat?