Cogito ergo sum. No dubtes de la teva pròpia existència, però sí de la de la resta. I estic aquí per dir-te que la teva sospita està justificada. Tot és un somni de la teva ment: aquests pantalons, aquest país, aquest planeta. El teu cervell mana els teus sentits percebre una realitat, i no a l’inrevés.
Has decidit despertar d’aquest somni de la ment. I has decidit fer-ho aquí i ara. Gaudeix.
Amb afecte,
jo.
Estava als emprovadors d’una botiga de roba i no havia vist que el mirall estava guixat. Prou feina tenia a encabir els meus bessons dins d’aquells pantalons amb forma d’embut. No va ser fins que vaig desistir que vaig veure la parrafada escrita amb pintallabis al mirall.
Abans de fer cap consideració epistemològica o merament lògica, vaig adonar-me que el text semblava estar escrit amb la meva lletra. Fins i tot les emes eren línies rectes horitzontals, -és o -enys d’aquesta -anera. És un tic tipogràfic que arrossego des de la universitat, on prenia apunts amb pressa i desgana.
Vaig anar donant voltes a la idea que el món era com un The Truman Show creat pel nostre inconscient. I si realment aquell text era una prova que jo mateix m’havia deixat per demostrar-me que el que anomenem realitat no és més que un somni on res és real?
No hi ha manera de comprovar-ho, perquè la consciència és personal i intransferible, i per tant, no puc estar segur que els meus amics o fins i tot els meus pares en tinguin. Qualsevol prova que em demostri que ells existeixen amb independència de mi, la percebo a través d’aquest jo que té la capacitat de crear falses realitats. Així, com puc assegurar-me que quan et pessigo et fa mal, i que aquest dolor és tan real com el que sento jo?
Potser qualsevol d’aquests dies despertaré i sóc un altre ésser humà amb una vida totalment diferent, o potser simplement sóc una consciència encabida en una forma desconeguda d’existència.
No, no, no pateixis. No et tornaré a fer mal. Ni posaré la meva teoria a la pràctica intentant saltar des d’un gratacels per veure si així desperto en una altra dimensió. Ni la meva falta d’empatia teòrica m’impedirà ser compassiu. Seguiré aquest somni donant amor, és així com he après a ser feliç aquí.
Crec que és per això que cada dia, quan sona el despertador i em poso a dormir somio amb aquesta realitat estable. Així descanso de la veritable realitat, la nocturna, en què res té sentit ni continuitat.
númeroirracional 