L’únic que envejo dels ordinadors és que des del dia 1 de la seva vida poden arribar al seu màxim potencial. Neixen amb màximes capacitats: en les seves primeres hores de vida poden aprendre desenes de llenguatges, assumir tots els softwares que hauran d’utilitzar. Nosaltres, en canvi, aprenem progressivament, i les nostres capacitats varien al llarg del temps, augmentant fins a cert punt, i decreixent a partir d’aleshores. Efectivament molt més humà, però qui ha dit que la humanitat fos millor que la constància?
Vaig néixer un 17 de març de 1986, 28 dies abans de la mort de Simone de Beauvoir, una persona que es va fer dona. Una dona que Pensava i Escrivia amb majúscules, que assumia la responsabilitat de la seva existència. 28 dies abans que ella deixés de posar pedres al castell de l’esquerra, del feminisme i del Jo, jo vaig néixer. M’hauria agradat que m’ensenyés tot el que ella sabia del dolor, i que haguéssim pogut discutir sobre l’existencialisme.
Però res d’això va ser possible perquè el 14 d’abril de 1986 jo no sabia parlar, ni sabia que la meva mare era una persona separada de mi. Ni sabia que la seva germana era una filòsofa.
No sé si en els seus últims dies Simone era conscient de qui era. Ens vam perdre l’un a l’altre, malgrat coincidir en l’espai i el temps.
És el preu de ser humans, suposo.
númeroirracional 
M’encanta!
El 14 d’abril del 1986 jo no havia nascut, però anys després, aquell seria el dia del meu sant. Curiós…Ara ja sé perquè tu ets el filòsof del segle XXI, et ve de família 😉
Doncs jo prefereixo la humanitat!!!
Té el seu encant que l 1r dia de vida d’una persona no tinguis ni idea d’on pot ser capaç d’arribar, no?
Segur que la Simone hagués tingut moltes expectatives en tu…